Valencia Marathon  – Camina o Revienta

Valencia Marathon – Camina o Revienta

Diuen que de les derrotes se n’aprèn i es en aquests moments on es comencen a gestar les victòries.  Hagués pogut marcar-me un objectiu menys ambiciós, baixar marca, un 3:05… Però no, volia sortir a menjar-me el mon, tot i tenint clar que podia ser que finalment fos el mon el que  em mengés a mi.

Volia anar a per les 3 hores, d’haver-ho aconseguit hagués estat un dels 663 sub3 dels 10.000 que van començar a córrer a les 9:00 del mati al Pont de Montolivet.

Des de principis d’octubre m’he preparat per poder anar a aquest ritme i a aguantar durant tots aquests km, sense molèsties musculars ni fatiga mental. He anat cremant etapes, fent totes les tirades llargues, intervàliques i entrenaments complementaris.

El test a la mitja marató del Mediterrani em va sortir positiu, 1:23:07, el que indicava que ho tenia allà.

Em vaig plantejar la marató en sortir en un ritme constant 5 segons superior al necessari per tenir un coixí per quan vinguessin les vaques magres. Però sense anar massa més ràpid per no arribar fos al final. Els moments claus eren passar el 10k en més o menys 42’, la mitja en 1:28 i el 28k en menys de 2h i després ja veuriem com anava.

Vaig anar clavant els temps, i fins el 28/30 anava molt bé de forces. Cap el 25 se’m descorda una sabata, para uns segons i torno a reenganxar la marxa perdent 5-7 segons només en aquell km, a partir d’allar a part de notar el cansament als quàdriceps, molèsties a la zona alta dels isquios, casi als glutis, molèsties que vaig arrastrant tota la temporada però que no m’impedeixen fer res, començo a notar una espècie de pressió a la part central del Isquio esquerra, segueixo uns quans km baixant una mica el ritme ja que tinc prou marge.

En el km 36 tinc la sensació que o estiro una mica o no m’aguantarà durant els 25/30 min que em queden. Estiro, però un cop refredades les cames ja es impossible tornar a córrer, l’isquio encara esta més encartonat i quan intento fer 4 passes seguides se’m pugen els bessons.

C’est fini, avui no ho aconseguiré, camino els 6km que em falten, per orgull i perquè no se com tornar a la zona d’arribada, el públic m’anima durant l’hora que estic caminant per el centre de Valencia però tot i algun intent de tornar a córrer es impossible, m’avança el Carlos Gimenez concentrat en seguir la llebre del 3:15, l’Oriol m’atropella poc desprès. I així fins arribar als últims 195 metres on la catifa blava, i la resta de corredors fan que corri com el Forest Gump quan portava ferros a les cames. Felicito al que tinc al meu costat que també anava fos,  agafo medalla i trobo el Carlos i l’Oriol eufòrics per haver complert amb l’objectiu.

Jo no, m’ha faltat poc, potser no havia d’haver aturar i la cama hagués aguantat, no ho sabre mai, el que se és que he estat molt a prop, passarà un any o dos però ho tornaré a intentar. Content amb la meva cursa tot i no haver rematat

Voldria felicitar als companys de viatge que van acabar tots la cursa, en especial als que varen aconseguir l’objectiu (Carlos, Oriol, Pedro), a l’Olga per haver tingut el cap fred i haver debutat sense patir en excés, primera de moltes :-) .

I Agrair a tots els companys d’equip per els ànims i consells tant abans, com després de la prova.

Recomano a tothom que vulgui fer una marató, ja sigui la primera com la que fa 50 que pensi amb Valencia, tot i que l’organitzador ha tingut errors imperdonables, el circuit i el públic la fan una cursa de 10.